Distímia

Què és?

Podríem considerar la distímia com un terme similar a la depressió crònica de baixa intensitat. Es tracta d’una evolució d’uns dos anys de tristesa, que provoca insomni, ansietat, dificultat per concentrar-se, fatiga, baixa autoestima, pèrdua d’interès o de plaer i sentiments de desesperança. Normalment, hi ha una causa concreta que provoca aquests símptomes; com per exemple, la mort d’un familiar molt proper.

Com podem entendre aquesta situació?
La persona ha patit una situació estressant i no ha pogut integrar la situació. A més a més, quasi sempre li ha costat afrontar les situacions estressants o adaptar-se a elles.  És una depressió menys incapacitant a nivell social. Tot i que la persona segueix fent activitats socials, aquestes no li proporcionen plaer. És per això, que té la sensació que no té forces i en conseqüència, comença a mínbar la seva autoestima. A vegades, sent ràbia o es sent irritable. Tot sembla que s’hagi tornat negatiu, les coses només semblen dolentes i no hi ha res que sigui positiu.

Com es manté?

La persona percep que el món, ell mateix i el futur, són negres. Que no hi ha una solució possible i que no hi ha res a fer.  Els pensaments són negatius i alimenten la percepció de que tot és negatiu. Aquesta idea produeix la sensació de tristesa que dificulta que la persona pugui realitzar  activitats agradables.

Què podem fer?
S’ha de tenir en compte que en aquest trastorn s’utilitza una doble combinació, fàrmacs i psicoteràpia, tot i que el 50 % dels pacients no responen als medicaments. És per això, que la psicoteràpia adquireix una especial rellevància.

L’objectiu de la teràpia és que els pacients puguin modificar el seu ambient, perquè tenen una visió negativa de tot el que els envolta. Han de millorar, en qualitat i quantitat, les activitats agradables. Per últim, és molt important treballar les creences, percepcions i pensaments, ja que aquests són negatius.

 

Depressió major

Què és?
És un trastorn de l’estat d’ànim, concretament depressiu, que es caracteritza per tristesa anormal i per la pèrdua d’interès o capacitat per obtenir plaer. És la sensació d’estar buits interiorment i que no senten res. Es senten intranquils, inquiets, amb estats d’indiferència, pensaments lents i, sempre, negatius. Tant el futur com el present estan marcats per desgràcies i perceben sentiments de culpa.  Es senten fatigats, amb pèrdua de la gana, insomni, tenen un plorera sense motius, tendència a l’aïllament i poden aparèixer conductes suïcides o pensaments en la mort com a via d’escapament.

Com podem entendre aquesta situació?
A diferència de la Distímia, en la depressió major no hi ha un factor estressant concret. La persona viu en la tristesa, es sent trista i no és capaç d’obtenir plaer amb res. Aquesta tristesa li afecta a totes els nivells: en les seves emocions que són totes negatives, als seus pensaments que també són tots negatius (per exemple: dubtes, sentiments d’inutilitat i d’indecisió). Aquests pensaments empitjoren el seu malestar. A nivell físic, els hi falta l’energia, tendeixen a respondre més lentament i perden la gana. Tenen tendència a aïllar-se per que creuen que no són bones companyies.
La persona canvia la seva manera de comportar-se, comença a no sortir de casa i a no fer res.

Com es manté?

Tot allò que els envolta és, des de el seu punt de vista, negatiu, nefast, desolador. Per tant, necessiten que un professional els ajudi a veure que no és tan negatiu. Si no són ajudats, difícilment podran sortir de la situació en la qual es troben.

Què podem fer?
L’objectiu de la teràpia és que els pacients puguin modificar el seu ambient, que sol ser poc reforçador. Alhora han d’augmentar les activitats agradables, és a dir, millorar la quantitat i qualitat de les interaccions amb el seu ambient més proper. També se’ls hi ensenya a relacionar-se millor en el seu entorn, a través d’habilitats socials. Per últim, es treballa a nivell de pensaments, per tal de que la persona pugui veure que no tot el que té al seu voltant és depressiu.

 

Transtorn Bipolar

Què és?
És un trastorn de l’estat d’ànim cíclic, és a dir, que apareixen cicles de mania i hipomania seguits, a vegades, amb estadis depressius ( estan més apàtics que tristos , més inhibits que no pas ansiosos i amb poca son). La mania és quan la persona, durant una setmana o més,  té l’ànim molt elevat, expansiu , es sent que és el més gran, amb elevada autoestima, disminueix  la necessitat de dormir i augmenten les activitats (laboral, sexual, social). Aquesta energia prova que hi hagi un deteriorament en els àmbits laboral i social. La hipomania és una alteració de l’estat d’ànim elevat, expansiu o irritable, d’uns quatre dies de duració. Aquest estat no és tan greu com per que provoqui un deteriorament laboral o social.

Com podem entendre aquesta situació?
Les persones que pateixen aquest trastorn el hi succeeix que cada X temps l’ànim els hi canvia de sobte. Passen d’estar més aviat apagats a estar eufòrics, amb molta energia, amb ganes de menjar-se el món, amb la sensació de voler recuperar el temps perdut. Quan aquest període passa, poden tornar a un estat més baix d’ànim. Ja que connecten amb la realitat i es donen compte de que no es pot fer tot i de  que no és poden menjar el món.

Com es manté?

El trastorn és crònic. Hi ha diversos factors que influeixen en l’aparició de les diferents fases, factors de caire biològics (edat) i factors  estressants socials (recolzament social i dinàmiques familiars). Si no es tenen un hàbits sans i regulars, també pot influir en el canvi de les fases.

Què podem fer?

Les intervencions psicològiques cognitiu-conductual dels últims anys, han provat l’eficàcia de les seves tècniques en el camp de la psicologia de la salut. Aquestes tècniques postulen que per poder tractar un trastorn bipolar s’ha d’intervenir a quatre nivells:

1. Psicoeducació, és a dir, es proporciona al pacient educació sobre el trastorn (la naturalesa, el curs i les dificultats que comporta).

2. Millorar l’adherència al tractament, sobretot a nivell de fàrmacs. Ja que moltes vegades els pacients consideren que no els hi va bé el medicament però no esperen el temps suficient per a que l’efecte sigui visible.

3. Entrenament en la detecció dels símptomes que provoquen la fase de mania. També s’anima a la família que ajudi al pacient a detectar-ho

4. Ajudar a prevenir les recaigudes i les conseqüències del trastorn.

No ho pots veure? Descarrega el vídeo

+ informació